Benvinguts i benvingudes al nostre bloc!

Som la Montse Rovira i l'Ester Canaldas i hem creat aquest blog perquè totes les persones, família dels més menuts de la llar i amics puguin visitar aquest espai virtual per tal de compartir vivències i anècdotes que anem recollint al llarg del temps. El nostre objectiu és poder transmetre i gaudir plegats d'experiències úniques i precioses que nosaltres vivim amb els infants.

dijous, 23 d’octubre de 2014

LA LLEBRE I LA TORTUGA

LA LLEBRE I LA TORTUGA
Vet aquí que, un dia, una llebre mandrosa es mirava passar una tortuga. La tortuga caminava a poc a poc, com totes les tortugues: amb les seves potes curtetes, pas a pas, arrosegava el pes de la closca. Lentament, la tortuga va arribar a l'indret on era la llebre.
- Bon dia, tortuga! - va dir la llebre rient-. Et mirava caminar i vas molt a poc a poc. No arribaràs lluny, amb aquests passets tan curts.
- No puc anar més de pressa, jo – va respondre-. Però, mira, llebre, el que et dic: estic segura que, si féssim una cursa, et guanyaria.
- Què dius, ara? Això sí que fa riure! - va exclamar la llebre.
- Pots riure tant com vulguis, però m'hi jugo una fulla d'enciam que guanyaria jo – va dir la tortuga.
La llebre no s'ho volia creure, perquè les llebres fan grans salts i avancen de pressa. Per això, la llebre presumia de córrer més que la tortuga.
Van decidir fer la cursa. La guineu els va dir quin recorregut havien de fer, i se'n va anar a la meta a esperar-les. El gripau, el teixó, el talp i la perdiu, s'estaven al punt de sortida per animar les dues participant. Cridaven: “ÀNIMS, ENDAVANT!”. La perdiu va dir “preparats, llestos...JA!”, i van començar. La llebre es va avançar de seguida amb salts llarguíssims. La tortuga, darrere seu, caminava al seu pas, amb paciència.
Com que va veure que tenia molt avantatge sobre la seva rival, la llebre es va aturar sota un pi. Es burlava de la tortuga.
- HA, HA, HA! Com vols guanyar, si ets tan lenta com un caragol?
Llavors es va ajeure a l'ombra, va estirar les potes i va començar a badallar. S'hi estava tan bé, sota el pi, que li va agafar mandra, i després son. Se li va tancar un ull, se li va tancar l'altre, i de seguida va roncar. Domia com un soc!
Mentrestant la tortuga anava fent, amb calma però sense repòs. No es va aturar ni un moment. Va passar per danvat de la llebre i va continuar cap a la meta. Feia estona que la llebre roncava quan li va caure una pinya al cap. es va despertar i va fer un gran badall: “UAAAAA!”. De seguida va mirar on era la tortuga. Es pensava que encara seria pel camí, lenta com era. Però ai!, va veure que la seva contrincant estava a punt d'arribar a la meta! “La tortuga m'ha avançat mentre dormia! L'he d'atrapar!”, va pensar.
Llavors va arrencar a córrer. Saltava tan com podia, però no hi havia res a fer: la tortuga va arribar a lam eta primer que la llebnre, i va ser la campiona.
- Ho veus, llebre? Ja t'he dit que et guanyaria. Tu ets veloç, però jo sóc constant i espavilada, i no m'adormo pel camí!
- Tens raó, tortuga, he badat com una ximpleta! Jo em reia de tu, i m'has ben escarmentat!

I així va ser com la llebre va aprendre aquesta lliçó: que no t'has de riure dels altres ni pensar-te que ets el millor. I que val més fer com la tortuga campiona, que avançava a poc a poc, però sempre de cara a la meta. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada